CONTE CIENTÍFIC
El somni diploide
En un òvul d'una dona qualsevol va començar la historia d'amor més bonica que mai s'ha explicat. Tot començà amb el naixement de la gàmeta Ovulina. Ella estava predestinada a ser una cèl·lula diferent, que ressaltés entre les altres, una cèl·lula haploide, una cèl·lula sexual femenina formada per meiosi.
Des de ben petitona ja va tenir feina. A la meiosi 1 va formar els cromosomes i els va separar i aparellar en homòlegs. Els va haver de repartir equitativament amb una bessona seva l'Ovuleta. Per fer-ho, havien de repartir els cromosomes homòlegs, així ja serien dues cèl·lules haploides, però encara no eren cèl·lules sexuals. La nostra Ovulina es veia obligada a fer una altra germaneta, però amb la Ovuleta ella ja en tenia bastant perquè li feia la vida impossible. Posant-se mans a l’obra, en un tres i no res, mitjançant la mitosi van aconseguir dues germanetes més: la Danovulina i l'Anovulina. Totes quatre eren ja cèl·lules sexuals.
La vida a l'ovariera era un mica avorrida per l'Ovulina, les seves germanes volien independitzar-se, ser haploides tota la vida, les solteretes d'or. L'Ovulina, la qual era molt intel·ligent, es va voler informar de com seria viure fora d'allà... Però en les biblioteques de l'ovari no va trobar res, era com un tema prohibit.
Un dia qualsevol, les seves germanes que l'odiaven perquè deien que era rara perquè volia ser diploide, la van fer fora, la van desterrar per sempre. En realitat, l'Ovuleta, la Danovulina i l'Anovuleta l'odiaven perquè era molt bonica i de sempre havien sabut que ella era l’única que aconseguiria ser diploide, que era el que més desitjaven dins seu.
L'Ovulina desconsolada, va quedar-se plorant i plorant a la porta de l'ovari pregant que la deixessin tornar, però la porta va romandre tancada.
Llavors es va posar a pensar, que carai, el destí l'havia posar allà fora de l'ovari... Seria aquell el camí per acomplir el seu somni? S'ho va negar. Però ja no ploraria per les seves germanes, viuria una gran aventura.
Va caminar i caminar, volia trobar un lloc on refugiar-se, aquell túnel era realment interminable i quan es tornava a animar per seguir endavant, les parets d'aquell túnel se’n reia d¡ella, li deien que era una marginada haploide, li feien burla, li pegaven... El que li faltava, aquí tampoc l'estimaven, la pobre estava feta caldo i molt trista...
Va pregar a la Verge de l'Úter per trobar un lloc on dormir. I de cop i volta va trobar un hostal que es deia Hostal Restaurant Trompes de Fal·lopi. A l'entrada es va fixar que hi havia un cartell que posava prohibit cèl·lules diploides. Es va sorprendre molt, allà hi hauria gent com ella. En entrar, es va quedar de pedra, allà havia un munt de cèl·lules però eren diferents, de forma estranya era com si tots s’haguessin adonat que ella hi era present. Era com si fos la cosa més important del món. De sobte tots van anar a sobre d'ella corrent, semblava una carrera no la deixaven en pau, estava molt agobiada i espantada...
Un d'ells el que estava més allunyat de tots, el que més guapo l'hi va semblar a l'Ovulina, va treure a tots els seus amics i la va agafar de la mà; li va dir a cau d'orella:
-No tinguis por, amb mi no et passarà res, jo et protegiré - La pobre Ovulina es va quedar ensimismada amb aquell gàmeta tan diferent a ella, li atreia tant...
Es va deixar conduir per aquell estrany, sense sospitar res d’ell, perquè com podia ser un ser com ella dolent? No sens dubte no ho era, i tenia una flagell tan maco i graciós... La tornava boja... Estava sabent el que era l'amor... I per un moment es va alegrar de sortir d'aquell òvul... La va dur a una habitació d'aquell hostal... No era res especial, fins i tot es podia dir que era molt bruta i rural... Es va asseure arraconant-se en un costat del llit... No es va atrevir a dir res...
-Em dic Espermàtic i sóc un gàmeta masculí... T'havia vist molt trista i en dificultats i he sentit la necessitat d'ajudar-te... Una coseta tan maca com tu, no es pot permetre el luxe de passejar en hostals com aquests. Tu com et dius?
-O-o-o-ovul-lina - va tartamudejar posant-se vermella.
-Vinga preciosa, parla'm de tu princesa...
Van passar minuts, hores, dies... Van parlar, van jugar, van sentir... Van descobrir moltes coses l'un de l'altre. Tenien un munt de coses en comú sempre havien volgut ser diploides, es sentien molt sols, des de bren petits els havien ensenyat que ells havien nascut per fer el més bonic que hi havia al món... Sense voler, es van enamorar. Ell va acabar sentint el que no havia sentit mai per algú, era l’ésser més perfecte i bonic de la terra. I ella no podia viure sense ell...
Després de tot aquell munt de temps coneixent-se l’Espermàtic va fer el primer pas i li va fer un petó i des d’aquell moment, l'espermatozoide va quedar-se introduït dins de l’òvul, van viure sempre junts estimant-se més que a res en el món. Des d’aquell moment l'Ovulina va complir el seu somni: ser una cèl·lula diploide i ser estimada tota la vida. Mentre que les seves germanes mai coneixerien el que era l'amor.
Ells dos es van casar al poc temps, i fins i tot van anar de viatge de noces a l’Úter, era un lloc molt afrodisíac, i els pobres, de tant que s'estimaven no van poder parar de tenir fillets que eren una barreja d'ells dos, i en nou mesos va formar-se un nadó, la prova d'amor de l'Ovulina i l’Espermàtic.
Ana Extremera
Daniela Lozada
CÒMIC
Alba Martínez
Miriam Sanz
ARTICLE D'OPINIÓ
L’èxit d'un equip que cura una anèmia congènita a un nen
Gràcies a la sang del cordó umbilical del seu germà petit, nascut amb un procés de selecció embrionària una parella aconsegueix salvar la vida del seu fill.
Molta gent ha criticat els metges i els pares del nen, per fer una tria de les cèl·lules que puguin salvar al seu primogènit.
La meva opinió és que tots els pares farien el mateix que ells, tenir un altre fill a través
d'una tria genètica en les seves cèl·lules, per tal de que el seu fill sobrevisqués a la malaltia hereditària que tenia.
En cara que fos contra l’ètica i la moral de les persones i de l’església, no s'ho van pensar ni un instant per fer-ho. Ells ho van fer, pel simple fet de no veure que el seu fill moria ,sense fer-hi res.
En aquesta vida l’ètica i la moral estan en totes les notícies i històries, en el meu cas crec que faria el mateix per un fill meu.
I vosaltres, què faríeu si fos un fill vostre?????
Piedad Martínez
